Nou Camp Nou: Joan Pascual – Ramon Ausió SLP / Nikken Sekkei

Dates2016
EmplaçamentCamp Nou, Barcelona
ClientFutbol Club Barcelona
ArquitectesJoan Pascual, Ramon Ausió, Cristóbal Fernández, Esteve Puigdengolas, Eric Trillo & Nikken Sekkei
AparelladorTecnics G3
ImatgesPlay Time, Nikken Sekkei, Pascual-Ausió Arquitectes


PRIMER PREMI CONCURS | 2016

Bàsicament, el projecte havia de resoldre alhora dos punts principals. Un, òbviament, la pròpia remodelació i ampliació de l’estadi; el segon, i no menys important, una correcta relació entre l’espai urbà i el propi edifici, és a dir, la correcta inserció en un espai urbà on es presenten algunes dificultats.

Una de les primeres decisions importants del projecte ha estat considerar la possibilitat de desplaçar l’ameba prevista al projecte bàsic del FCB de la cota +14 a la cota natural del terreny.

D’aquesta manera les tensions que hi havien amb el carrer de Joan XXIII i la Travessera de Les Corts han quedat resoltes i apareixen les grans esplanades a est i ponent que configuraran els accessos als espais principals. Com a resultat d’això, tot l’Espai Barça és ara un ampli espai que millora la relació amb el veïns, el barri i la ciutat.

Pel que fa al projecte de l’estadi, va costar moltíssim arribar a trobar una solució que fos adient i justa, tant per l’estadi com per la ciutat. Justa, no en el sentit moral del terme, sinó en el sentit etimològic, que vol dir precisa, exacta i equilibrada.

Malgrat se’ns havia dit de moltes maneres i nosaltres també ho veiem així, que era important recuperar i prolongar el camí d’excel·lència iniciat pels arquitectes Mitjans, Soteras i García-Barbón el 1957, ens costava molt saber com fer-ho. I ens semblava que després de l’ampliació de la tercera graderia el 1982 i també de les obres fetes amb motiu dels JJOO, ben poca cosa quedava de l’estadi primigeni. I això semblava donar pas a pensar que ara era el nostre moment i que podíem deixar de banda un excessiu respecte a intervenir-hi. És a dir, podíem fer el nostre projecte més enllà d’aquestes referències històriques, culturals i arquitectòniques, però veiem que això ens portava a un camí sense gaire sortida, limitat una mica a pensar que el projecte es reduïa a trobar un vestit adient pel FCB, un vestit tecnològic, elegant si es vol, però la moda és efímera,  i la tecnologia té programada la seva pròpia obsolescència.

O bé, la segona possibilitat era pensar que havíem de ser fidels a l’esperit dels arquitectes inicials, amb una arquitectura sovint basada en ritmes verticals pautats per elements horitzontals, molt sovint de lamel·les o llibret, tal com encara podem veure a algunes parts de l’estadi.

Ficats dins d’un gran embolic, vàrem poder sortir-ne al fer una cosa que al començament havíem intuït com imprescindible: trepitjar, mirar i escoltar molt l’estadi. Descobrir què era el que li donava aquesta personalitat que el feia excel·lir als ulls de tothom. I de cop, ens vàrem adonar que bàsicament, l’únic element que quedava intacte de l’arquitectura original a l’estadi actual era una peça molt elegant, molt estilitzada, de cantell afuat, que planejava sobre l’estadi. Era la marquesina de Tribuna, que encara es realçava més al contraposar-se amb els perfils ovals de les graderies. Era això el que li conferia aquesta excel·lència arquitectònica. L’extraordinari del Camp Nou es donava dins, no a fora. No eren els ritmes verticals a la pell de l’estadi. L’extraordinari es dóna a dins.

A partir d’aquell moment, les coses ja van ser més senzilles.  El projecte s’havia convertit en un mecanisme de rèplica de l’estadi inicial, un donar-li la volta al mitjó, de l’interior cap a l’exterior. És a dir, el que era l’excel·lència interior de l’estadi es podia proposar com un sistema que s’aboqués cap a la ciutat. La superposició de la secció de l’estadi de 1957 amb la del projecte bàsic inicial del FCB, ens permet detectar que un del problemes principals, el volum i l’escala de l’estadi en relació a la ciutat i l’alçada de la coberta, ha quedat resolt. Ara el volum s’ha desmaterialitzat, l’edifici és lleuger.

Que les seccions puguin  generar la major part d’un projecte no és una novetat per a cap arquitecte. Les plantes expliquen moltes coses, però el que de veritat explica la qualitat espacial d’un edifici són les seccions.

El soci es trobarà això. En lloc d’un estadi tancat amb més de 100 portes, a vegades de difícil localització, es trobarà de cop i volta amb unes grans esplanades, uns grans espais oberts, una gran àgora, una gran plaça major, on trobarà els accessos clarament endreçats i uns grans atris d’entrada, i uns bulevards -carres elevats perimetrals- on hi trobarà tots els serveis que necessita, restaurants, botigues, bars, espais i llocs on  podrà anar amb la família més enllà dels dies de partit. Aquesta és la imatge que evoca l’estadi inicial del FCB, el transforma i el projecta cap el futur.

Nou Camp Nou: Joan Pascual – Ramon Ausió SLP / Nikken Sekkei

Dates2016
EmplaçamentCamp Nou, Barcelona
ClientFutbol Club Barcelona
ArquitectesJoan Pascual, Ramon Ausió, Cristóbal Fernández, Esteve Puigdengolas, Eric Trillo & Nikken Sekkei
AparelladorTecnics G3
ImatgesPlay Time, Nikken Sekkei, Pascual-Ausió Arquitectes


PRIMER PREMI CONCURS | 2016

Bàsicament, el projecte havia de resoldre alhora dos punts principals. Un, òbviament, la pròpia remodelació i ampliació de l’estadi; el segon, i no menys important, una correcta relació entre l’espai urbà i el propi edifici, és a dir, la correcta inserció en un espai urbà on es presenten algunes dificultats.

Una de les primeres decisions importants del projecte ha estat considerar la possibilitat de desplaçar l’ameba prevista al projecte bàsic del FCB de la cota +14 a la cota natural del terreny.

D’aquesta manera les tensions que hi havien amb el carrer de Joan XXIII i la Travessera de Les Corts han quedat resoltes i apareixen les grans esplanades a est i ponent que configuraran els accessos als espais principals. Com a resultat d’això, tot l’Espai Barça és ara un ampli espai que millora la relació amb el veïns, el barri i la ciutat.

Pel que fa al projecte de l’estadi, va costar moltíssim arribar a trobar una solució que fos adient i justa, tant per l’estadi com per la ciutat. Justa, no en el sentit moral del terme, sinó en el sentit etimològic, que vol dir precisa, exacta i equilibrada.

Malgrat se’ns havia dit de moltes maneres i nosaltres també ho veiem així, que era important recuperar i prolongar el camí d’excel·lència iniciat pels arquitectes Mitjans, Soteras i García-Barbón el 1957, ens costava molt saber com fer-ho. I ens semblava que després de l’ampliació de la tercera graderia el 1982 i també de les obres fetes amb motiu dels JJOO, ben poca cosa quedava de l’estadi primigeni. I això semblava donar pas a pensar que ara era el nostre moment i que podíem deixar de banda un excessiu respecte a intervenir-hi. És a dir, podíem fer el nostre projecte més enllà d’aquestes referències històriques, culturals i arquitectòniques, però veiem que això ens portava a un camí sense gaire sortida, limitat una mica a pensar que el projecte es reduïa a trobar un vestit adient pel FCB, un vestit tecnològic, elegant si es vol, però la moda és efímera,  i la tecnologia té programada la seva pròpia obsolescència.

O bé, la segona possibilitat era pensar que havíem de ser fidels a l’esperit dels arquitectes inicials, amb una arquitectura sovint basada en ritmes verticals pautats per elements horitzontals, molt sovint de lamel·les o llibret, tal com encara podem veure a algunes parts de l’estadi.

Ficats dins d’un gran embolic, vàrem poder sortir-ne al fer una cosa que al començament havíem intuït com imprescindible: trepitjar, mirar i escoltar molt l’estadi. Descobrir què era el que li donava aquesta personalitat que el feia excel·lir als ulls de tothom. I de cop, ens vàrem adonar que bàsicament, l’únic element que quedava intacte de l’arquitectura original a l’estadi actual era una peça molt elegant, molt estilitzada, de cantell afuat, que planejava sobre l’estadi. Era la marquesina de Tribuna, que encara es realçava més al contraposar-se amb els perfils ovals de les graderies. Era això el que li conferia aquesta excel·lència arquitectònica. L’extraordinari del Camp Nou es donava dins, no a fora. No eren els ritmes verticals a la pell de l’estadi. L’extraordinari es dóna a dins.

A partir d’aquell moment, les coses ja van ser més senzilles.  El projecte s’havia convertit en un mecanisme de rèplica de l’estadi inicial, un donar-li la volta al mitjó, de l’interior cap a l’exterior. És a dir, el que era l’excel·lència interior de l’estadi es podia proposar com un sistema que s’aboqués cap a la ciutat. La superposició de la secció de l’estadi de 1957 amb la del projecte bàsic inicial del FCB, ens permet detectar que un del problemes principals, el volum i l’escala de l’estadi en relació a la ciutat i l’alçada de la coberta, ha quedat resolt. Ara el volum s’ha desmaterialitzat, l’edifici és lleuger.

Que les seccions puguin  generar la major part d’un projecte no és una novetat per a cap arquitecte. Les plantes expliquen moltes coses, però el que de veritat explica la qualitat espacial d’un edifici són les seccions.

El soci es trobarà això. En lloc d’un estadi tancat amb més de 100 portes, a vegades de difícil localització, es trobarà de cop i volta amb unes grans esplanades, uns grans espais oberts, una gran àgora, una gran plaça major, on trobarà els accessos clarament endreçats i uns grans atris d’entrada, i uns bulevards -carres elevats perimetrals- on hi trobarà tots els serveis que necessita, restaurants, botigues, bars, espais i llocs on  podrà anar amb la família més enllà dels dies de partit. Aquesta és la imatge que evoca l’estadi inicial del FCB, el transforma i el projecta cap el futur.